El paraigua màgic

Vet aquí que una vegada, en un país no molt llunyà, hi vivien unes famílies que eren molt pobres, molt pobres, tan pobres, que gairebé no tenien per menjar. Fins i tot no tenien escoles, ni hospitals, la seva gent anava com perduda, trista i desemparada. No tenien ningú que els expliqués com fer les cases ni els pous. Tampoc podien cultivar l’hort, perquè tot era erm, no tenien llavors, ni esme per fer-ho.

La seva preocupació era buscar i buscar, alguna cosa per menjar, però cada dia eren més i més pobres. Ningú els volia escoltar, ni entendre, ni ajudar.

Clamaven i reclamaven als altres països que per favor els ajudessin. Però res de res, ningú els feia cas, fins i tot els països més rics es feien els sords, no volien compartir, ni els jocs ni el menjar, encara menys els diners; tot i que els sobrava de tot, tant que ho havien de llençar, però preferien llençar-ho abans que compartir-ho amb els que no en tenien. Encara avui ho llencen tot a les escombraries, els jocs, els llibres, el menjar, tot per la por de deixar de ser rics.

Fins que un dia, un home alt i prim que passava aprop d’allí, tot passejant amb un paraigua,va escoltar el seu clam i apropant-s’hi els va dir:

-Mireu jo no tinc res, tot el que tinc ho porto posat, uns pantalons, una camisa i un paraigua. Si voleu ho podem compartir.

Aquella gent, sobre tot els més menuts, es van estranyar d’aquell personatge tant estrafolari.

Van fer-se un fart de riure i li preguntaren:

-Que ens pots donar? Si ets tan pobre com nosaltres!  És màgic el teu paraigua?

Amb un somriure els va dir.

-Res, no us puc donar res, ja que no tinc res. Vosaltres sou els que em donareu a mi, si voleu compartir el poc que teniu. El meu paraigua només pot donar sopluig els dies de pluja, ombra els molt assolellats i ajudar-vos a caminar. Solament això.

Vosaltres sabeu on són les llavors per plantar, sabeu on hi ha aigua, sabeu treballar, teniu ganes de fer-ho?.

Els més grans i els més savis, veient que fins ara no se’n sortien, varen decidir de compartir el poc que tenien, amb aquell home alt i prim que duia un paraigua.

A poc a poc, primer en un petit poble hi varen fer un pou, un hort, una escola, un remat de vens; treballant amb esforç, sofriments, penes i compartint el poc que tenien. Ja no havien de buscar el menjar, ara entre tots s’espavilaven. Tenien el que necessitaven.

Es va estendre la veu, als pobles veïns i a tota la comarca que…

“Hi havia un home que tenia un paraigua màgic, que els donava sopluig els dies de pluja, ombra els molt assolellats i els ajudava a caminar”.

Estranyats, incrèduls de tal proesa, anaven a veure’l. L’home alt i prim els deia el mateix.

-Deixeu-me compartir la vostre pobresa…,treballarem i ens en sortirem!

Tots els pobles veïns volgueren compartir el poc que tenien, cada vegada més pobles i més famílies. A poc a poc van transformant i canviant aquell paisatge àrid, de misèria, pobresa i tristesa, per un altre de més verd, més càlid i més alegre. Tot gracies a aquell home alt i prim tan estrafolari, que duia un paraigua. Estaven contents de compartir-ho tot..

Ara construeixen un petit hospital i més horts, més escoles, més pous, més cases i més remats de vens. També comparteixen les paraules, el menjar, l’aigua, el treball, els jocs, els llibres, els estudis, la saviesa, i l’amistat.

Un poble darrere un altre, més de dos mil, van junts compartint aquella pobresa i tenen per anar tirant. Se’ls veu més alegres, més riallers, fan un altra cara.

L’home del paraigua, els va acompanyar quaranta anys de la seva vida, fins que ja de molt gran es va morir. Tota la seva vida, compartint l’únic que tenia, aquell paraigua vell.

Ara els ha quedat el paraigua màgic, que encara els dóna sopluig els dies de pluja, ombra els molt assolellats i els ajuda a caminar. Són una mica menys pobres i estan molt agraïts a aquell home alt i prim, que no tenia res, però els va ensenyar a compartir, a gaudir, a ser més feliços i tindre un país millor.

Aquest país no molt llunyà es diu “Anantapur”.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

(Recordant a Vicenç Ferrer)

 

***

Aquest conte està publicat al llibre:

Garbuix de contes

Diversos autors

ISBN 978-84-92874-29-3 | 176 pàg.

ARC i Meteora

Un gran llibre per als més petits (o potser no tant)

 



Quant a panxample

panxample, no per que tingui la panxa ampla o sigui un panxacontent, que també; sinó que és en honor a Joan Baptista Pujol i Fontanet, (Alfara dels Ports, Baix Ebre, 1857 – Tarragona, 1883). Bandoler anomenat “panxample”.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Contes, Relats i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: El paraigua màgic

  1. Ei, ningú no t’ha deixat cap comentari per aquest conte tan bonic? Jo el vaig llegir fa setmanes i em pensava que t’havia deixat un comentari; que estrany, estic segura que en vaig deixar un; potser alguna cosa va anar malament, la informàtica de vegades fa de les seves.
    El conte el recordo bé perquè em va agradar molt. És bonic i adreça problemes socials sense perdre ni una mica de màgia. L’element de l’home amb el paraigua és súper encertat; m’encanta.
    No m’estranya que l’afegissin a Garbuix de contes. Em vas dir que aniries a la presentació, oi? Ja saps que jo tinc un oceà per travessar i no hi podré anar. Espero que us ho passeu molt bé el dissabte!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *