el secret d’en Simó

(secret professional)

Les peixateres les hi prenen de la barca. Les seves sèpies són les millors, les més maques, les més vistoses, fan un goig que enamoren. Ningú sap on les pesca, però les seves sèpies tenen un color especial, daurat, una presència que les fa úniques, són les primeres a vendre, entren per la vista. Les sèpies d’en Simó ja tenen fama. Simó, el pescador, no les menja mai.

Li agrada sortir a la mar, la mar l’estira, és casa seva. L’aigua, l’aire, la salabror, la màgia dels seus sons, els colors de l’infinit, al bell mig del seu horitzó circular, és el seu món. Viu dels petits regals que li dóna, per a ell és una necessitat fer-se a la mar cada dia. A la posta es deix portar amb el balanceig, és el seu gran amor, un desafiament constant, inexplicable, la mar i ell.

Es planteja la seva vida, que vol fer quan sigui gran? Encara és jove, podria treballar molt i guanyar molts diners amb les seves famoses sèpies. Però ja li està bé així, poca pesca i sovint molta sorra. Ho té clar, vol viure en un petit poble a la costa, vora el mar, fent una vida tranquil·la, de repòs. Gaudir del que més li agrada, les passejades, la partida de dòmino i fer-se a la mar. La mar és la seva passió.

Mentre espera que piquin les sèpies, els calamars, els palangres o quatre sardines que arreplega tirant el rai (ja fa per anar tirant), s ‘adona que el que voldrà al jubilar-se, precisament, és el que està fent cada dia. Observar les sirenes, escoltar la seva remor, amb la salabror als llavis s’omplen de petons, hores de quietud, de tranquil·litat. En canvi a les hores de mestral, parla de tu a tu amb el mateix diable. Enfurismat, enutjat, embogit, descarrega la seva ràbia amb una bona pixarada damunt les sèpies.

En Simó no menja mai sèpia, prefereix un bon llobarro a la brasa o fins i tot quatre sardines ben grosses i grasses, però de sèpia no, no en vol, això que les seves sèpies fan molt de goig, tenen un color especial, són les millors de la llotja.

Quant a panxample

panxample, no per que tingui la panxa ampla o sigui un panxacontent, que també; sinó que és en honor a Joan Baptista Pujol i Fontanet, (Alfara dels Ports, Baix Ebre, 1857 – Tarragona, 1883). Bandoler anomenat "panxample".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Relats, Secrets i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *