Mecanoscrit

(Secrets d’adolescència)

Era una hecatombe, el cap a punt d’explotar, un gran pes als ulls, tot em molestava, la boca pastosa amb regust d’alcohol. Els pares un sermó d’aquí a allà, tot el veïnat se’n va assabentar.

-El nen de la Teresa amb els seus amics han agafat una turca que Déu n’hi do!. Han fet una sortida al refugi de Miramar i mira…, mira com han tornat, fets uns nyaps – deien -.

Teníem quinze anys. Uns quants amiguets de tota la vida varem fer l’excursió. Una caminada fins a Miramar, una muntanya que tenim a prop de casa, deu quilòmetres aproximadament. Fem nit al refugi i l’endemà tornem apeu. Si.., si…., però quina tornada, apocalíptica!.

Aprendre a ser grans és una cosa que no costa, ve tota sola, però té les seves conseqüències. Aquesta vegada patint la primera ressaca de la vida, quina ressaca, -“la gran”-.

Tot sopant en aquell refugi de muntanya, l’ampolla de conyac anava minvant, parlàvem i parlàvem de coses sèries; de política, de comunisme, de compartir, de famílies, de les relacions humanes, d’estimar, de fer un món millor del que ens va tocar viure…

Tots sis companys teníem la raó en els nostres plantejaments i dissertacions, així que avançava la nit eren més i més incomprensibles. Les boques balbucejaven i barbotejaven paraules sense sentit, gairebé murmurejant-les. No compreníem l’herència que ens havien deixat, somiàvem i somiàvem a l’ombra del dictador. Ens trobàvem en un món aturat, que no era el nostre i el volíem fer girar. Glop a glop ens empassàvem aquelles angúnies.

El desànim, l’exasperació i la vergonya és van apoderar de mi. Sort però, del meu secret. Un secret que guardava amb anhel a la tauleta de nit. Cada dia podia fer realitat els meus somnis, mentre em perdia amb el Dídac i l’Alba.

 

”Mecanoscrit del segon origen”

 

L’Alba una noia de catorze anys, verge i bruna, es va immobilitzar i li va dir al Dídac que hi havia una masia a uns tres quilòmetres de la cova. Van decidir anar a …

 

 



Quant a panxample

panxample, no per que tingui la panxa ampla o sigui un panxacontent, que també; sinó que és en honor a Joan Baptista Pujol i Fontanet, (Alfara dels Ports, Baix Ebre, 1857 – Tarragona, 1883). Bandoler anomenat “panxample”.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Relats, Secrets i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *