L’Onso

FANTASIES DE LA BOIRA

 

La boira gebradora s’escampa per tot el camp al sortir el sol, atapeïda i espessa amaga el bosc màgic i misteriós, sota d’una gran capa blanca. A poc a poc s’ompla de tots els seus habitants, fades, dones d’aigua, nans, bruixes i bruixots, moixins, caragirats, truca-forts, marfantes, gallimarsots, figaflors…, tots els personatges que allí hi viuen, que en són molts i tots diferents -galifardeus i menairons també.

La vida en aquest bosc no és normal, tothom hi treballa i molt, estan netejant i refent-lo de l’últim incendi que hi va haver ja farà quatre anys.

Ja comença a fer goig, les alzines, els pins, els roures, les farigoles, el marfull, l’esparreguera, els oms i freixes, els pollancres, heures, esbarzers, el romaní… , els arbres i el sotabosc ja s’han refet, tot i que ha calgut molta feina i molts anys per recuperar-lo. Les olors hi han tornat i ara floreja, han tornat també els misteris i la màgia dels seus éssers fantàstics.

Atents als perills a que estan sotmesos, fortes ventades que inclús a vegades poden arrencar de soca-rel alguns dels arbres, pluges torrencials que fan baixar les torrenteres i s’enduen tot el que troben. Llamps que en més d’una ocasió esberlen les soques de les alzines i pins. Perills als que estan acostumats, i saben com sortir-se’n i refer-se’n.

Però al que no es poden acostumar és a que vinguin els carpantes, ogres incendiaris, a dirigir les seves vides i a sotmetre el seu bosc, per fer-los fugir fent-hi foc.

La història és repeteix, tornen i tornen per endur-se els seus preuats i apreciats fruits. Els carpantes no tenen intenció de respectar res ni a ningú, només procuren per a ells sense pensar en tota aquella patuleia, cada estiu intenten provocar algun incendi.

Avui és troben tots a l’era que hi ha al bell mig del bosc, per buscar una solució al problema dels incendis provocats.

L’estripa-boires, és gentil, atent i educat, abans de parlar sap escoltar, és molt estudiós i petit, molt petit d’estatura, però llest com un esparver. Mai crida, parla fluix amb un to baix i quan ho fa tothom se l’escolta amb atenció. També t’he de dir que no ho fa massa sovint, però quan parla és per a dir alguna cosa important.

L’Onso en canvi es tot el contrari, crida i crida. Crida per ser el centre d’atenció, i és repeteix amb el jo al davant – per a no dir res important- . Alt i gros com un talòs, i una mica vanitós, sempre es fa notar i quan no pot cridar fa l’enze.

L’Onso es troba a la seva salsa en mig de tots els personatges, ell fa el que sap fer, cridar sense solta ni volta. Però no li fan cas. Provà de fer ganyotes i poca-soltades, ni així pot acaparar l’atenció, que és el que veritablement li agrada.

Sense voler-ho s’ha convertit en un ésser invisible, ignorat, i això el deprimeix, no ho suporta i es fa l’orni.

Desprès de parlar i de donar tothom el seu parer, en aquella reunió decideixen en boca de l’estripa-boires que:

-Caldrà estar molt atents i alerta, per quan sigui el moment que vinguin els carpantes incendiaris.

Els hem de donar un bon ensurt, de manera que no els quedin ganes de tornar a fer foc al bosc mai més. Per tant, proposo a l’Onso per a fer aquesta feina. Ho sabrà fer!

Tots hi van estar d’acord.

A l’Onso, li van sortir els ulls del cap, sorprès, content i agraït, que contessin amb ell per aquesta feina de tanta responsabilitat.

I així ho va fer. Els va sorprendre quant menys s’ho esperaven, esgarrapant branques, esvalotant i bramant fort. ( BRAMS!!!)

Va ser tan gran l’ensurt que els va donar, amb els crits fortissims eixordadors, que els ogres dels carpantes incendiaris encara corren ara, amb la por al cos, per a no tornar-hi mai més.

 

***

 

 
Aquest conte forma part del recull de contes infantils editat per, ARC i Meteora

Criatures fantàstiques

Diversos autors

ISBN 978-84-92874-54-5 | 192 pàg | 13,5 x 20cm
 



Quant a panxample

panxample, no per que tingui la panxa ampla o sigui un panxacontent, que també; sinó que és en honor a Joan Baptista Pujol i Fontanet, (Alfara dels Ports, Baix Ebre, 1857 – Tarragona, 1883). Bandoler anomenat "panxample".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Contes, Relats i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *