Olor de resclosit

 


8 de març de 1959

Avui és diumenge, fa un dia assolellat, net i transparent, ple de llum. Els ametllers ja han florit i llueixen els seus millors colors. A l’Alt Camp n’hi ha molts, es vesteixen de gala per rebre la primavera. És terra de secà, de vinyes, d’oliveres i d’avellaners.

Una corrua de gent, amb les ferides encara massa tendres, avancen d’esma pel camí de Santes Creus vorejant el torrent del Catllar. Les aromes del romaní es barregen amb la flaire feixista que persisteix a l’ambient amb reminiscències de la guerra civil, des de fa vint anys. Els espàrrecs treuen el cap entre les soques dels garrofers. El camí ens porta a l’aeròdrom, al camp de l’aviació de Valls.

L’aeri club de Reus i l’Ajuntament de Valls organitzen el “ I Raid aéreo de la calçotada”. En realitat estava programat per al diumenge passat, però per culpa del mal temps l’han aplaçat per avui. Serà el primer i l’últim, no hi haurà continuïtat.

Hi han Junkers i avions de diferents aeròdroms. Una cua molt llarga de gent espera el seu torn, volen volar i fer així el bateig de l’aire. Un èxit de públic, més de deu mil persones. No podrem enlairar-nos però sí, escoltar aquests motors i veure els avions i les seves filigranes. La majoria dels aviadors són ex-combatents de la guerra, de l’exèrcit rebel, dels nacionals. Destaca la presència d’una avioneta nova i moderna, una bimotor, del requetè D. Jose Irigoyen de Suquets ( Suchs /Lleida) ex-oficial de l’exèrcit de Franco. Un personatge que, amb un passat una mica fosc i una herència d’estranya procedència, s’ha construït un aeròdrom privat a Suchs i una empresa agroalimentària, dedicada a fer conserves. “Suquets” un succedani de cafè, llet d’ametlles, llegums, melmelades i una gran quantitat de productes tots envasats en llauna. Promociona el cultiu lleidatà, uns productes que tenen molt d’èxit, després d’uns anys alimentant-se amb els precaris productes del racionament. Les més prestigioses adrogueries de Barcelona mostren les conserves als seus aparadors i participen inclús en concursos, per veure quin és l’establiment que millor les exposa a la vista del públic. La seva avioneta és la més admirada i retratada.

Vint aparells més, entre avions i avionetes, són els que s’hi reuneixen en un dia festiu, assolellat, net, transparent i ple de llum. El NO-DO fa un extens reportatge de tot l’esdeveniment (el n. 845-B), el projectaran per tots els cinemes “El festival de la aviación”.

La mare està embarassada de pocs mesos, gairebé se li nota. Són joves, el pare té trenta-set anys. Ella, la Teresa, és més jove, es porten sis anys. Joan ,el pare, té la mirada trista, no ho pot evitar el “Junker” li recorda la guerra. És de la lleva del biberó. La guerra li va estroncar la vida, hi va perdre l’adolescència, bons amics, companys i la joventut.

Avui aquí, torna a reviure aquells fantasmes que el perseguiran tota la vida. Ens explica fets que varen ocorre just fa vint anys. Que a Miramar en un prat hi havia les bateries antiaèries. Que en aquest camp d’aviació hi varen passar els més alts comandaments de l’exèrcit republicà ”la Gloriosa”. Que hi havia un complex hospitalari de quatre-cents llits, situat als Boscos de Valls, on hi portaven els ferits del front. Que al cementiri hi ha una fosa comú on hi reposen molts dels soldats que hi van deixar la vida, morts anònims encara. Que des d’aquí controlaven d’altres aeròdroms de menys rellevància, com eren els del Cabra del Camp i el de la Pineda. Que a Reus s’hi construïen els “caces”, els van portar de Getafe i van venir els mecànics amb les seves famílies. Que a Santa Oliva hi havien els “xatos”. Que l’exèrcit republicà es va replegar en diferents aeròdroms pels voltants del Penedès i l’Alt Camp, per atacar al front de l’Ebre. Un front de trenta quilòmetres, on ell hi lluità. L’olor de la benzina el transporta a d’altres més compromeses, de la sang, de la metralla, de la terra cremada. Records que voldria oblidar, però no pot. Recorda… i, ara plora.

– Desitjava que una bala perduda em toqués a la cama per fugir d’aquell infern, més de cent dies va durar. El front al davant i el riu al darrera, una trampa mortal de necessitat. Un error d’estratègia per part de l’exèrcit republicà. Més de cent mil baixes entre ferits, presoners i morts. Una ratonera. Se li enterboleixen els ulls, no en vol parlar però és inevitable, tota aquesta situació d’avui li fa reviure aquell malson, sobre tot els Junkers i les autoritats.

– Ja ho sé que varem perdre la guerra, no cal que ens ho refreguin. El meu germà Sisco i jo no entenem massa bé el que ens explica, i ell ho sap. Quan sigueu grans ja ho entendreu, ens diu.

Saludem al Josep M. un bon amic del pare, conco, ja gran a punt de jubilar-se. Havia estat el seu cap abans d’anar a la guerra, té un taller mecànic i dos cotxes. Un “Citroen” de l’any 1926, amb el que els pares anaven a festejar abans de casar-se i un altre de nou i flamant l’Hispano, que fa molta patxoca i lloga fent de xofer. Es tenen una molt bona amistat, sovint ve a casa a passar l’estona. Els uneix la passió pel món del motor, en constant canvi i modernització. Els vespres d’hivern, fan petar la xerrada i escolten la ràdio, després de buscar per tot el dial, fins que apareix “aquí Radio España Independiente La Pirenaica”. Fluixet per a no molestar als veïns -diuen-. De més gran vaig comprendre que sonava amb poc volum, per que eren simpatitzants del POUM i no volien que els delatessin a les autoritats. És un home afable, de conversa fàcil i amena, està sol i necessita companyia. La mare li dóna roba neta i planxada. Havent sopat s’adorm a la cadira amb la pipa enganxada a les mans, com si fos una prolongació més del seu cos. No li va caure mai al terra. Quan es despertava deia que estava pesant figues.

Vivim a la clandestinitat. Dos mons ben diferents, el de casa, familiars, amics i el de l’escola “Rojillos hablad cristiano “, ens diuen. Les matemàtiques sonen a mecànica repetitiva, les preposicions pròpies a impròpies, la religió barreja la pàtria amb Deu Nostre Senyor i “el espiritu nacional”, una retòrica incomprensible. La terra és rodona, està aixafada pels pols i la història encara no està escrita. Ens donen berenar, llet en pols i formatge, un regal dels americans a canvi de les bases aèries. Dos mons oposats. Un amb esperit castrense, ens fan cantar el “cara al sol “ i l’altre, el que voldríem que fos, el que tenien els nostres pares abans de la guerra.

El pare treballa en una empresa de materials per a la construcció. Fa el transport amb un camió Volvo, nou flamant de color vermell, amb un morro com d’aquí a allà. Més content que unes pasqües. Fa el que més li agrada, motors, camions, mecànica i carretera, treballa a gust però es passa tot el dia a fora. Avui és diumenge i anem d’excursió tots plegats. Quin goig que fem. El pare té un aspecte elegant. El bigoti prim i refinat, li dóna un aire com d’artista de cine. Camisa blanca, corbata i americana. Fa olor de sabó de “zotal”. Els diumenges ens mudem.

Ella és guapa, avui porta un vestit de màniga curta, de color verd pastel, amb un discret prisat al pit i un altre a mitja cama que li volta la faldilla. És modista i de qualsevol roba en fa una peça de vestir. És una dona valenta, amb iniciativa, amb empenta i enginyoses ocurrències. Fa mans i mànigues per tirar endavant tota aquesta patuleia. Un fet habitual a la majoria de les famílies, per sort, ja es va acabar el temps de les cartilles de racionament i l’estraperlo. Amb uns retalls de vel-vetó, un vellut de pel curt, un teixit molt resistent per a les nostres embranzides, ens ha fet uns pantalons de camall curt que duraran tot aquest curs i el que ve.

En Sisco té nou anys és el gran i jo set. Anem junts a tot arreu i vestits iguals, calcats; ell ja en comença a estar tip. Els genolls nafrats amb crostes permanents ens endureixen la pell. Anem descobrint el mon, un mon que s’acaba als Pirineus. Espantats, plens d’incògnites, amb un futur incert.

Avui és diumenge fa un dia assolellat, net i transparent, ple de llum. Les farigoles han envaït aquest aeròdrom en desús ja fa bastants anys. És com una catifa de colors blancs i blaus violats, que amb el seu perfum vol dissimular l’olor de resclosit que persisteix a l’ambient, cada dia més irrespirable i malsà. A poc a poc es van reconstruint els sentiments. El que més costarà serà recuperar la memòria del que hauria estat un país lliure, lluny però de la veritable llibertat i amb molta amnèsia.

Sí, la mare és una dona valenta. Si per ella fos faríem grans coses. Però davant qualsevol acció o iniciativa, que representaria un canvi en les nostres vides, el pare li diu: -Tira, tira Teresa, hem de deixar que pixi el matxo. I jo no ho entenc, perquè de matxo no en tenim.

– Jo també he patit la guerra, gana i misèria – diu la mare-. Vèiem volar aquells avions “les paves” lents i apesarats. Volaven baix amb un soroll monòton i persistent, anaven al front i molts no tornaven. Els “isidros” uns petits hidroavions de reconeixement, totes les tardes volaven per sobre la masia, semblava que ens vigilessin. Quan la retirada dels republicans els soldats anaven a la desbandada, molts passaven per la masia a fer-hi nit i estàvem morts de por. Tots la vam passar prou magre, però no ens hi podem adormir, són desgràcies de temps passats i aquesta canalla es mereix alguna cosa millor. Aquest dictador, tot i que va guanyar la guerra, no pot durar tota la vida. Algun dia s’ha de morir…no?

-Cagunlou! Si ha mort a tots els que li portaven la contraria i els que no, són a l’exili. Més de quatre-cents mil republicans, intel·lectuals, polítics, empresaris, van haver de fugir. A vegades em pregunto si no ha estat pitjor la postguerra, que la guerra en si mateixa. La guerra va durar tres anys, la persecució i la repressió encara l’estem patint. Mentre els capellans i la guàrdia civil el portin sota el tàlem, tenim dictador per anys i panys. Estem ben arreglats. Aquella guerra va venir per que el Front Popular va guanyar les eleccions democràtiques de l’any 36. Les dretes tenen molt mal perdre. Ara que si no hagués sigut aquesta, ens hagués arreplegat la segona guerra mundial. De qualsevol manera eren temps difícils, almenys aquesta la vam veure passar de reüll. És l’única cosa que ha fet bé -diu-. Tot i que hi va enviar la “división azul”.

L’olor de resclosit persisteix, fins i tot en els racons més amagats de la seves memòries. Però hi ha una aroma nova, un flaire que uneix a la majoria, l’antifranquisme. Cada dia s’estén amb més intensitat, amb més força i més penetrant,

La mare està embarassada de pocs mesos, gairebé se li nota. A finals de juliol tindrà bessonada, setmesons. La falta de medis farà que morin al poc de néixer. Els trobarem a faltar, els esperàvem amb molta il·lusió. Un altre mal tràngol, per a aquesta parella jove carregada de projectes i bones intencions. Tindran un altre fill, el Joan, però no serà fins a l’any 1963.

L’olor de resclosit durarà molts anys més.

***

Aquest relat està seleccionat i editat al llibre:

Temps era temps

Diversos autors, coeditat per,  ARC i Meteora

ISBN 978-84-92874-59-0 | 248 pàg | 13,5 x 20cm



Quant a panxample

panxample, no per que tingui la panxa ampla o sigui un panxacontent, que també; sinó que és en honor a Joan Baptista Pujol i Fontanet, (Alfara dels Ports, Baix Ebre, 1857 – Tarragona, 1883). Bandoler anomenat "panxample".
Aquesta entrada ha esta publicada en Contes, Relats. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Olor de resclosit

  1. diablo 3 diu:

    Way neat, some legitimate details! I recognize you creating this informative article offered, the remainder of the internet site can also be substantial high quality. Possess a exciting.

  2. Laneta diu:

    I raelly appreciate free, succinct, reliable data like this.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *