aquella dolça infantesa

Avui és diumenge, mossèn Pau fa estona que està al confessionari oferint parcel·les de cel a les vídues beates.
-Dona, els anys passen, comences a ser gran, un dia o altre et moriràs i trobaràs en Ramon que t’espera al cel i no hi ha rés com tenir el vostre trosset de cel, només per a vosaltres dos, sense que ningú us molesti.
– Oh! ja m’agradaria ja, però quant costaria això?
– Res, la voluntat, i la voluntat ja ho saps…depèn del que es té, i un boci d’aquest cel no té preu.

Entro al confessionari, amb tot el ritual que comporta:
– Ave Maria puríssima.
Els pecats eren sempre els mateixos, he fet enfadar als pares, m’he barallat amb un amic. Encara que no fos veritat, omplia aquella cita tan apesarada i enfarfegant d’explicar-li al mossèn les meves cosses personals i més íntimes.
– I que més, que més?
Em preguntava insistentment, amb el cap cot, agafant-me pel clatell.
– He fet actes impurs (aquí volia arribar el punyeter).
S’incorporava i murmurava paraules que jo era incapaç d’entendre… finalment deia:
– Com a penitència resaràs, un Parenostre i dues Avemaries. “Ego te absolvo a peccatis tuis in nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti”.
Amb la penitència feta ja em sentia millor, més alleujat, a punt per tornar a fer els meus pecats preferits.

Ara es hora d’anar a la sagristia a preparar-nos per a la missa de les onze, li toca a ell, a mossèn Pau. Una rècula d’escolans fem xivarri mentre ens col·loquem les sotanes. Mossèn Tomàs, un jove enjogassat, alt i fort com un cavall, ajuda a vestir-lo. Es posen un munt d’hàbits, un al damunt de l’altre. Avui toca de color lila. Un cop preparat per l’ocasió s’asseu per meditar, mentre mossèn Tomàs em mira, riu i diu:
– On vas amb aquesta sotana tan llarga, ensopegaries. Vine cap aquí!
Em lliga un cordó a la cintura per fer pujar la sotana. Tot jugant amb la colla d’escolans, sense adonant-nos de l’hora, mossèn Pau s’ha adormit a la trona.
-Au vinga! desperteu-lo. Ell camina al davant fent mitjos passos, porta un alça en una sabata, és cama curt. Dos escolans al seu darrera ensopeguem amb les sotanes. Les mans juntes a l’alçada del pit, on hi destaca el peto de punta blanca. Pugem a l’altar major, comença la cerimònia.
A missa d’onze no hi va gaire parròquia, sort d’això, per que jo encara no domino massa fer d’escolà, però el company si. A part d’assistir a mossèn Pau, també m’ensenya a mi. Va fent gestos, avisant-me quan cal fer alguna cosa. Agenollar-nos, posar-nos drets, tocar la campaneta.
En fi,va sortir prou bé.
La litúrgia es feia d’esquena als fidels, no com ara que es fa de cara. Només veiem la cara dels feligresos quan el mossèn repartia les hòsties, que les posava literalment dins les boques, una a una. L’acompanyàvem amb la patena, una petita safata, per si en caigués alguna. Els ulls tancats, els llavis entreoberts, treien la llengua. Quines cares! Ni havia alguna que feia de bon mirar, però d’altres no ho vull ni recordar. Les dos últimes hòsties eren per a nosaltres.

La sagristia és plena, estan preparant la missa de dotze, aquesta si que és important. L’església s’omplirà fins al capdamunt. El Senyor Rector, mossèn Magí, serà l’encarregat i el responsable de que vagi com una seda.
Tot belluga d’un costat a un altre, volen sotanes per tot arreu. Hi ha un desordre controlat, habitual, és missa de dotze. La majordona acaba de portar, ben planxats, els mocadors i les estovalles. Per les escales que porten a la rectoria apareix mossèn Magí, un home alt, fort i feréstec amb una veu profunda i ronca. Fuma cigarrets de “caldo ideals”. Imposa un cert respecte.
Els escolans són els més hàbils, els més ben preparats, els que porten més bagatge. Amb uns moviments estudiats dalt de l’altar, fan com si es tractés d’un espectacle. Ara es creuen de costat ben sincronitzats. Porten les setrilleres amb naturalitat. Toquen les campanetes amb seguretat, sense dubtes. S’asseuen a les trones, mentre la remor del sermó del Senyor Rector es deixa sentir per tota l’església amb solemnitat. El meu germà Sisco és un d’ells.

L’avi em crida.
-Vinga, som-hi… ( ell als passadissos centrals i jo als laterals). La consigna és clara no es torna canvi. Passem a cobrar el banc, deu cèntims per persona, tot i que algú dóna una pesseta. Paga tot el banc. Fem una passada rapida, el que ha de donar ja ho te preparat, el que no, passem de llarg. Sí, amb poc temps, quasi un record, portem les butxaques plenes de monedes de deu cèntims.

Ens dirigim a la rectoria, damunt d’una taula hi aboquem tota aquella xavalla. Treu una arca tancada amb clau de l’armari, l’avi l’obre i fa una tria ràpida de les monedes.
-Ostres mira, deu rals. Aparta unes quantes peces a la punta de la taula, totes les demés les deixa caure dins l’arca. Recull les apartades. -Au! anem a fer el vermut. Diu l’avi.

Mentrestant saludem a mossèn Cabré l’ultima incorporació a la parròquia, un jove ple d’il·lusions, decidit, amb ganes de canviar el món, dedicat a la joventut. Va revolucionar i ens va encomanar la seva il·lusió. El recordo com si fos ara, amb la sotana arremangada baixant a la cova de l’Argent. Des de la congregació Mariana movia activitats, a l’estiu ens acompanyava a la bassa rodona de la masia de can Pepet de la roba. Als que no portàvem medalla ens va donar un escapulari, però, amb l’aigua es va desfer.

El “ bar Bruch” està ple d’homes vestits de diumenge, no hi ha dones. Camises planxades amb el nus de la corbata tort, fumejant tabac de picadura. Les americanes llustroses, la majoria amb braçal (una banda de tela negra a la màniga dreta) símbol de dol gairebé perpetuat en el temps. L’ànima neta i polida, absolts dels seus pecats. Esperen una segona oportunitat que mai tindran. Boines, gorres i barrets, tots amb el cap cobert, respectant els diferents estaments socials del moment, pagesos i menestrals. Al davant la Plaça del Blat, testimoni del mercat dels dimecres on els tractes es tanquen amb una encaixada de mans. Olor de sèpia amb maionesa, xampinyons i escopinyes. Una oliva, unes gotes de vermut, un plat de patates, sifó i una bona pausa.

Aturar-se, descansar, assaborir el moment amb intensitat, és el que vaig aprendre de la grata companyia de l’avi Jaume. Aquestes pauses són les que et queden al record.

Ens agradava acompanyar-lo amb les seves tasques i de fet, val a dir-ho, ens ho passàvem d’allò més bé. Érem criatures el meu germà i jo, amb deu anys més o menys, seria a finals de la dècada dels cinquanta. Fent d’escolans, veiem passar les hores entre sants i mossèns. A casa meva no érem massa d’església, per no dir gens, però ens agradava acompanyar-lo. Va ser campaner i sagristà de l’església arxiprestal de Sant Joan de Valls.

Les pujades al campanar eren de fantasia. Al costat de la sagristia, a la plaça dels escolans, començava l’ascensió. Escales de cargol, passadissos entre taulats, el gran finestral, els pènduls, els engranatges del rellotge. Escales empinades d’un sol tram fins arribar a les campanes. Mirar el poble des d’aquesta alçada fa que tot prengui una altre dimensió. Les teulades, els terrats, els carrers torts i estrets i les fumeres, empetiteixen. Encara podíem anar més amunt per l’impressionant escala de cargol, amb els esglaons fràgils de fusta corcada a tocar la corona del campanar. La visió s’obria al camp en totes direccions, no sabies on mirar. Des de tots els angles possibles, et podies fer una imatge completa del paisatge a 360 graus, a vuit ulls.

És un dels campanars més alts de Catalunya, 78 metres, visible de molts quilòmetres a la rodona. Des d’aquesta alçada és un privilegi contemplar el Camp de Tarragona. Un veritable espectacle.

Les olors s’hi concentraven. Olors d’un poble que intentava sortir-se’n i demanava una altre oportunitat. Olors de brisa, de cafè torrat, de sang. Olor de barberia, de bacallà salat, d’espècies, d’espart. Olor del sofre, del sucre elaborat, del cuir. Olor dels tèxtils en decadència, de mercat de dimecres. Podies percebre totes les olors, es respirava un frenètic anar i tornar, i no parar; preparant-se pels canvis que de ben segur vindrien, al comerç, a l’industria, al camp i amb ells s’emportarien moltes d’aquestes olors. Les dones corrien a la feina, a la fàbrica, teixidores i ordidores que portaven una setmanada a casa, mentre el pagès esperava la collita. La canalla jugàvem pels carrers.

Una pausa, respirant, observant i olorant, es posa al butxacó de l’americana el bri de romaní que porta a la boca.
– Gaudiu de tot el que la vida us ofereixi, però cal escollir. Fareu i sereu el que vosaltres voldreu, no hi ha segones oportunitats. Per tant heu d’escollir bé. Ens deia l’avi.
Ara és l’hora d’estirar la campana, la de la son, la gran, la que pesa més.
-Som-hi!-Amb compte, estireu i deixeu anar la corda. A poc a poc.
No hi havia manera de moure-la. Llavors ell amb nervi estirava fort i un cop embalada ens la deixava.
-Deixeu que ella us prengui la corda… ara estireu! Deixeu! Un dia us sorprendrà! (no parava de recorda’ns-ho). La força de la campana se’ns emportaria a tots dos.
El batall pica dins la campana, el so greu envellutat, lent i pausat, ens fa emmudir. Ara pica ben alta. Ens mirem amb un somriure, el so persisteix ensordidor, amb un tremoli dins nostre per les ones del batec. Encara ens mirem, el somriure és més gran, el batall ara pica més amunt, pausat, va despertant de la migdiada, recordant que és l’hora de tornar a la feina.
-Au prou, no estireu més! A poc a poc perd embranzida i força. Ens agafem a la corda asseguts al terra i ens puja i ens gronxa, fins deixar-la muda i quieta.
Ell ja ens espera al pròxim replà, ens fa la parodia dels soldats del Francès. L’acompanyem amb la cançó: “Napoleó tenia cent soldats… marxant al mateix pas”.
Canta i balla: “Els soldats venen de França i no saben el camí, girat aquí, girat allí …”
Té un fil prim de veu trèmula, costa de comprendre, però ens entenem prou bé. Les mans també li tremolen, fa temps que té la malaltia de “Parkinson”.
-Aneu cap a casa, no li dieu a la mare que heu pujat a dalt de la corona, s’enfadaria.

Miro aquell poble i aquella gent que mai tornaran a ésser. Impregnat de les olors i les visions, en el record d’aquella dolça infantesa.

—-

Aquest relat esta seleccionat i editat al llibre ” Segona oportunitat ” de diversos autors.

Coeditat per Editorial MeteoraSegona Oportunitat-400[1]
Associació de Relataires en Català (ARC)

ISBN 978-84-92874-71-2 | 232 pàg | 13,5 x 20cm | Rústica



Quant a panxample

panxample, no per que tingui la panxa ampla o sigui un panxacontent, que també; sinó que és en honor a Joan Baptista Pujol i Fontanet, (Alfara dels Ports, Baix Ebre, 1857 – Tarragona, 1883). Bandoler anomenat "panxample".
Aquesta entrada ha esta publicada en Relats. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *