La nit despulla el somni

De tu brolla l’excitació damunt l’herba fresca,

carns famèliques delitoses de plaer,

carícies que inflamen i busquen el teu sexe,

arqueges el teu cos nu.

Èxtasi entre gemecs i crits trencats,

sons de corda fina,

humiteges els llavis amb sabors

de deliri i d’orgasme.

Dolç i mel i sucre i sal,

sines premudes,

panteixes i sospires,

olors, suors i rius i mors.

I ara plores,

-abraça’m només abraça’m !

i et cenyeixo amb els meus braços

damunt l’herba fresca.

-abraça’m només abraça’m, ben fort.

ooOoo

Traços de desig

Bubok

L’impuls fonamental

La primera vegada que li vaig dir a una noia que la trobava ‘sexy’ em va clavar una bufetada sense miraments al mig del carrer. Ella era una progre vestida amb els enagos de l’àvia i un cabàs de vímet gran com un cove on hi portava una capsa de llumins de cuina, un flascó de pàtxuli i una novel·la de Pedrolo, i jo era un barbamec grenyut amb una bossa de pell girada on hi duia sempre el meu quadern d’escriure poemes i un exemplar del Llibre de les Meravelles de l’Estellés. Eren temps de lluitar per l’alliberament sexual, i a això ens dedicàvem amb tot l’afany polític del moment, carregats de contradiccions evidents, i sense saber gaire en què consistia el sexe.

Després vam llegir Freud i tot allò de la força motriu de l’energia de l’eros, però suposo que no vam entendre res, perquè allò no va millorar les relacions sexuals entre els de la meva quinta. Ho fèiem malament, amb presses i sentit de culpa. I sort que alguns vam descobrir el Marquès de Sade i Histoire d’O i Les onze mil verges d’Apollinaire, si no encara ens l’agafaríem amb paper fi, que és el que fa la gent que al sexe li diu ‘fer l’amor’ i a follar ‘anar-se’n al llit’. I potser perquè molts no van llegir mai aquelles porcades i el cervell se’ls va quedar embussat de psicoanàlisi, els catalans som més d’allitar-nos a les fosques i tapats fins al cap, que de rebolcar-nos com feres per terra, mossegar-nos els mugrons i donar o rebre l’embat de la pixa per tots els forats damunt del linòleum. I així ens van les coses en general.

Avui en dia la sana descoberta de l’atractiu eròtic d’una persona no hauria de ser motiu de cap plantofada. Ens hem fet grans, ens n’han passat unes quantes i crec que ens hem desempallegat d’alguns tabús que ens encongien la tita o ens serraven les cuixes només pensar-hi. El sexe és una pràctica inherent a la vida, i així ho diuen fins i tot els filòsofs sense que a ningú no se li obturi cap neurona. Després hi ha els carques reconsagrats i la jerarquia eclesiàstica, però això és un altre tema.

Però no ens enganyem, la contribució de la literatura catalana a un cert estadi de normalització de les coses del sexe (que és el que vol dir erotisme), no ha estat gaire notòria al llarg dels temps. Alguns títols més o menys pintorescos, dues col·leccions que han passat a millor vida fa anys, dos premis dels quals només en sobreviu un, una colla d’articles recordant el que podríem haver estat i no som (una altra xacra típicament catalana), i uns quants treballs de recerca d’estudiants de secundària hormonalment esvalotats. Poca cosa més tret dels versos de l’Estellés que encara rellegeixo de tant en tant. I de sexe, poc; això també.

Una col·lecció de poemes eròtics com aquesta que ara llegireu no farà aixecar la moral de les tropes d’activistes sexuals, tant de bo; però si predisposa l’amable lector a escatir la possibilitat d’aventurar-se a dir-li a la parella que tingui més a mà que la troba sexy i a proposar-li una tarda de gresca sense profilàctics mentals ni polítics (que sempre destrempen), us asseguro que les autores i autors del recull ja es donaran per ben pagats.

Més enllà del lirisme del cant al desig eròtic, la poesia és l’art d’expressar en paraules convertides en imatges el contingut espiritual propi. L’erotisme de divers pelatge que impregna els poemes del llibre és la mostra d’una espiritualitat moderna, alliberada del vendaval que va arrasar les ments del país fins a convertir-les en un convent d’estretors libidinoses primer, i en una assemblea de discussió política i psicològica després.

Probablement el món encara no s’acaba, però això no treu que haguem d’ajornar sempre per a un altre moment que mai no arriba una de les facetes més agradables de la vida. La poesia hi ajuda.

Rafael Vallbona

Periodista i escriptor



Quant a panxample

panxample, no per que tingui la panxa ampla o sigui un panxacontent, que també; sinó que és en honor a Joan Baptista Pujol i Fontanet, (Alfara dels Ports, Baix Ebre, 1857 – Tarragona, 1883). Bandoler anomenat “panxample”.

Aquesta entrada ha esta publicada en Poesia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *