Des de la Calaixera vull  participar en l’homenatge conjunt aPARAULA’m, en commemoració del centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Creat per Víctor Pàmies i Xavier Caballé.

La paraula triada és : Rampell

Desig sobtat i passatger de fer alguna cosa.

Com per exemple aquest post, sorgit d’un rampell per col·laborar a la crida.

Dia a dia actuem d’una manera concreta, mesurada, pensada i calculada. Les nostres actuacions tenen molt a veure amb els nostres principis, ètics, morals i culturals que ens envolten. La manera de veure les coses, ens emmarquen en un prototip estàndard. Sovint però, tenim aquell rampell, un cop de geni sobtat en el nostre caràcter, que ens fa únics, a vegades genials i d’altres extravagants i estrafolaris.

Geni i figura, fins a la sepultura.

Tweet

Això l’obligava a portar una vida més tranquil·la a la dels altres nens i nenes. No podia córrer ni saltar tant com els altres, ja que es cansava abans i també havia de cuidar-se molt per tal de no refredar-se, ni agafar cap malaltia.

Tenia molt de temps per jugar sola i tranquil·la. Va aprendre a llegir molt aviat, amb sis anys ja llegia tots els contes que trobava i li regalaven els amics. Coneixia moltes paraules i cada dia en descobria de noves.

Els metges havien decidit fer-li una operació molt delicada, quan fos més gran, als set anys d’edat.

Van explicar-li a ella i als seus pares l’operació que li farien. Res, van dir -farem un petit tallet aquí… empalmant allà…- tot explicant-lis amb un croquis del seu cor.

Veia els pares amb cara de preocupació, però la Irína era valenta i sabia que després podria saltar i córrer, amb els seus amics i amigues, sense cansar-se.

Només hi havia una cosa que la tenia intranquil·la. Que passarà amb totes les coses que guarda al seu cor? Els bons records del seu avi. El dia que va dormir dins la tenda de campanya amb les seves amigues. Quan va aprendre anar amb bicicleta. Els dies de platja. Els contes que ha llegit i tant li han agradat …

Tots aquests records, on aniran si li toquen el cor?

Ella no vol perdre tots aquests moments màgics, s’ho ha passat d’allò més bé i a més a més de ser seus, els veu de colors, de cel i de mar, i de flors vermelles amb prats de color verd.

El doctor abans d’operar-la li diu:

Ens hauràs d’ajudar. Ara t’adormiràs, no sentiràs cap mal, faràs un viatge a una estrella on el temps no existeix i tot es mou ingràvid. Les emocions, els sentiments i els records es mouen com si fossin plomes volant per l’espai. Per tal de poder fer l’operació, necessitem que t’emportis tot el que guardes al cor i així no tocarem res de les teves coses, quan et despertis de l’anestesia, podràs tornar-los a posar al seu lloc.

Corre-cuita fa memòria de totes les emocions, il·lusions i sentiments que guarda dels seus records, mentre sent a la sala d’operacions que li pregunten… Com et dius? Quants anys tens? Ella contesta mig adormida… Irìna, set…

De cop i volta, es troba en un lloc estrany però agradable. No hi ha objectes, tot són records, imatges i sentiments. El temps s’atura, no existeix, tot és ple de moments bons al seu voltant:

El dia que li regalaren el gosset, quan van anar a collir farigoles, el pastis del seu aniversari, les paraules que havia après. Tot vola al seu voltant i ella és feliç amb els seus records.

Somicant i arraulida va despertant-se, torna del seu viatge a l’estrella dels sentiments.

Estirada al llit, veu com van caient a poc a poc, gota a gota, els seus records, paraules i emocions que tornen al seu lloc.

L’operació ha estat un èxit, ha anat molt bé, és forta i valenta. El cor està en condicions de funcionar normalment – diu el doctor -.

Uns quants dies de recuperació i podrà córrer i saltar amb els seus amics i amigues.

Tweet

Llibres per regalar amb l’èxit assegurat.

Tensant el vers, diversos autors.

Perquè la poesia social no és pamfletària; perquè la poesia social manté una actitud personal, vivencial i reflexiva per part del poeta o poetessa; perquè la poesia social barreja l’experiència amb el sentiment i la sensibilitat, i ens mostra la injustícia; perquè la poesia social prova d’analitzar les causes de les ignomínies… per tot això calia un poemari com aquest.

Pròleg de Sílvia Romero

Si voleu adquirir aquest llibre, contacteu, si us plau, amb:associacio.relataires@gmail.com

 Ventall d’haikus

Anna Rispau és una poeta d’una sensibilitat exquisida, una aquarel·lista del llenguatge que en treballa minuciosament, amb un detallisme delicat, la textura sonora, la capacitat d’evocació plàstica. A la seva paleta de paraules, hi llisquen els colors del mar, els volums del vent, les dimensions infinites i tanmateix efímeres del ponent.

Ens trobem, doncs, davant del plaer d’assaborir quaranta-dues petites joies polides amb mà d’artista i un personal gust literari per Anna Rispau, que sap fer de cada vers, a cops des del dolor, una bellíssima i radical invitació a ser i a viure.

Pròleg de Carles Duarte

Podeu fer la vostra comanda per correu electrònic a l’adreça: ventall.haikus@gmail.com

Tweet

L’arbre es vincla,
el vent se’l vol enduu,
Ferm arrela fort.

Flor d’anemone
amarada de roig.
Ignot fons marí

Pell bruna nua,
blonda de seda crua.
La mar festeja.

El mar salabrós,
acarona les roques.
Serrells d’escuma.

Nit, negra lluna,
rauxa capriciosa.
Llum llunàtica.

Fred hivern glaçat,
caliu a la foguera,
Flama d’amistat.

Vent eixordador
esborres les petjades,
mentre fem camí.

Gèlid oratge,
cobricel blanc de neu.
Grans emocions.

Mantell de cendres,
abrigues terres ígnies.
Reneix la vida.

Tardorencs colors,
reïxen degotant abstrets.
Ment escàpola.

A cau d’orella,
el tren ressona llunyà,
el temps a venir.

El quiet estany
emmiralla blaus de cels
i lliris d’aigua.

Havent arribat,
ja no hi ha tornada.
Curts són els camins.

Abracen el bosc
liquen i molsa, perfum.
Flaire de vida, olors.

Rovell arrogant,
pàtina vermellosa.
Ferralla d’oblit.

Fred en la calma.
La barca rau ortiva,
un nou horitzó.

Cluc els ulls. Gronxa’m,
ingràvid entre núvols.
Estel daurat.

Batecs a l’espai,
vestit acromi de gris.
Callat sepulcral.

Pedra a pedra,
ferms pilars de saviesa,
des del temps del temps.

Núvols enrogits,
cau de meditació,
temps de letargia. 

Ulls de feredat,
esquerpa, feréstega.
La nit s’amaga.

Crit de fosca nit,
plaer d’enamorada.
Xiscle penetrant.

Esclat de vida,
treu brosta la planta,
Flors, llum i olors.

L’alosa crida,
esgarip, nit d’estiu.
Llibertat fosa.

Mots de dol, de goig,
canta enamorada.
Delit sentit.

Temps de sequera,
el terròs clivella mut.
El grill hi canta.

Eixalen veles,
els núvols van despresa,
No veurem port.

Renten i xerren,
paraules tafaneres,
se’n duu el riu.

El sol s’amaga,
el lladruc sona llunyà,
l’ombra s’allarga.

0O0

Tweet

Pensaments, accions, experiències,

des del llim de la terra cridaré llibertat,

anhelada llibertat.

Ardorosa i nua la teva absència és malura,

com pesta que s’escampa per a miríades,

desitjada llibertat.

Voluntat humana que busca el bé,

nafres del passat cicatritzen els records,

estimada llibertat.

Somni per a la recerca del futur,

a recer del teu cos, sota fiança viuré,

volguda llibertat.

Sempre provisional i vigilada,

desfermem cadenes de senyoria.

-lliurepensament-

Tweet

Res no m’arrela,
res no em pertany,
invisible i abstret,
enlairo els mots al cel.

Estimo la vida,
de la vida, la bellesa,
dels mots, ponts de diàleg,
punyents, d’amistat, d’amor, d’entesa…

-Lliure paraula-
sabedora de l’opulència,
anhel de llibertat,
vol dolgut en la misèria.

Paraules que se’n du el vent,
ni esclaus, ni botxins.
Serem dignes?
De tu depèn -lliure pensador-

Tweet

Biblioteca Sagrada Familia

“Temps era temps” Diversos autors .

Coeditat per l’ A R C i Meteora,

Sinopsi

Moment de la presentació a càrrec de Sílvia Romero, presidenta de l’ARC i Liudmila Liutsko, una de les autores. 

Sílvia Romero, es desviu en agraïments, per la col·laboració de tots els implicats que han fet possible aquest cinquè volum de la col·lecció de l’ARC, i recorda que les fites s’aconsegueixen a base del treball, la dedicació i sobretot la il·lusió. Recorda també la necessitat ara més que mai, de la lluita per la llengua catalana.

Liudmila Liutsko ens parala del seu relat “L’època del socialisme… pel camí del comunisme : com era la vida del poble llavors-” fa un recorregut per la Unió Soviètica , des de la revolució fins la caiguda del comunisme. Molt amè i distès.

 Relats i autors seleccionats entre els presentats  al ” concurs ARC de narrativa breu 2011″ Temps era temps:

El secret de Serrabona – Aleix de Ferrater

Res no és etern- Anna Maria Villalonga

Olor de resclosit – Jaume Joan Pàmies

Records antics del Barri – Joan Estruch

El Pare - Montse Assens

L’època del socialisme…pel camí del comunisme : com era la vida del poble llavors- Liudmila Liutsko 

La gorra del tramviaire- Júlia Costa Coderch

Viatge amb l’avi- Josep M. Repullés

Vida abans de la Wikipèdia- Maria Teresa Saborit

Que els nens em perdonin!- M. Montserrat medalla

La ma de l’Església – Ferran Planell

Qualsevol temps passat – Jordi Masó

Ca la Bruixa – Ferran d’Armengol

Les gàbies -Llorenç David Garcia

Quatre arreplegats – Joan Carles Franquet

La Monyos – Montserrat Lloret

La tria – Anna Masip

Et portaré sempre amb mi – Enric Roca

La solsida – Francesc Arnau i Chinchilla

Una companya de tebeo – Jordi Terris

Jo volia ser poeta – Sílvia Armangué

Estimada Rasha – Mercè Bagaria

Estada a La Sabinosa – Glòria Calafell

Vora el llac – Joan Albert Pascual

Sorpresa!

 Doncs bé ara arriba la sorpresa, que ho va ser per a tots el assistens a l’acte.

Per un moment alguns dels autors es transformen en els seus personatges i ens van fer reviure els relats, escenificats de manera magistral, demostrant les seves dots artístiques.

 Aquestes són les sorprenents instantànies. Quin goig que fan!

I com que totes les coses bones acaben a la taula o al llit, varem ser discrets i amb un bon apat i gresca, vam posar cares als noms i psedònims.

                                              Fotografies: Núria Claverol i Català

Tweet

Hem perdut l’alegria .

Les modes són canviants, sempre seguim l’última de manera incondicional. No ens plantegem si ens convé o no, pel sol fet de ser la més moderna, la més xic o la que més fascina. Les assimilem i ens les fem nostres ràpidament.

En la nostra cultura el sexe femení, fa temps que és cuida i manté una estètica d’elegància i bellesa , que sovint fa emmudir i ens deixa bocabadats. L’encant de les formes, sense un pèl i un cutis fi i fresc, els dóna una personalitat que enamora a primera vista .

Per a no ser menys, els masculins també han seguit aquesta norma. Últimament és fàcil veure homes, rasurats de dalt a baix, sense un pel. Ni de ximple ni d’espavilat. Depilats completament. Julivert meu com t’has quedat, sense cap fulla i el cap pelat.

L’home i l’ ós com més pelut més formós. Lleig i pelut com un ós. Francament no sabria dir-vos… no els trobo atractius, ni peluts ni pelats.

El que sí reivindico és que torni l’alegria. I, és que: On hi ha pèl hi ha alegria!

I, on hi ha mata hi ha patata!

Tweet

Fred hivern glaçat,
caliu a la foguera,
flama d’amistat.

Núvols roents,
cau de meditació
temps de letargia

Vent eixordador
esborres les petjades,
mentre fem camí.

Gèlid oratge,
cobricel blanc de neu,
grans emocions.

Desig de pau,
blanca, nova i neta,
ferma passió.

0O0

Tweet

Al llarg dels darrers anys moltes novel·les de fantasia han tingut un èxit notable i fins i tot s’han dut al cinema. Això ens ha permès conèixer tot un seguit de personatges fantàstics: orcs, hobbits, elfs… Però malgrat aquesta riquesa vinguda de fora, no podem oblidar que dins el territori de parla catalana, a banda de personatges fantàstics universals com els dracs, les bruixes, els bruixots, els mags i molts d’altres, també en tenim de propis. Estem parlant dels menairons, martinets, nyitus, dames blanques, dips, llufes, dones d’aigua i tantíssimes altres criatures fantàstiques de la mitologia catalana.

 La presentació a càrrec de:

Pilar Navarro, Arnau Soler, Sílvia Romero, Marc Arencón i  Núria Gausachs

Aquests són els autors/autores dels contes que trobaràs entre aquestes pàgines: cada conte un petit món narratiu però intens, cada conte un tros de vida llaurat per la màgia d’un somriure.

Instantànies de la presentació                                                           Fotografies Toni Arencón

La crònica per   Anna Maria Villalonga

Tweet